L’Escalda Poètica renuncia a la competició, la conquesta, el dolor, la lluita, la confrontació, el desequilibri, el trauma, l’ego, la por, la ostentació. Renuncia a la supremacia de l’ésser humà respecte a tot el que l’envolta.

L’Escaldada Poètica promou la comunió entre la natura i l’ésser humà. És una Oda a la bellesa. L’escalador poètic s’entrega a la coreografia que proposa la natura en les seves roques. L’escalador està en paus. L’escalada és poètica quan hi ha harmonia, quan hi ha goig, joia. Aquesta escalada camina cap a la transcendència, cap a l’experiència mística. Proposa un joc metafísic, un camí d’experimentació orgànica, una dansa surrealista...salvatge, honesta, humil...verdadera. L’escalador poètic refina les seves habilitats per a accedir a nous escenaris coreogràfics. El cos d’aquest escalador és el santuari de la seva ànima.

En la poesia no hi ha èxits ni fracassos, vencedors ni vençuts, només un joc sublim territori d’experimentació.